Plou o se'ns pixen?

Quina quantitat de pixum a la cara pot aguantar una persona abans d’ofegar-se!? Quina quantitat de merda fa falta que ens llencin a sobre per acabar sepultats!? Quina és la més potent de les pudors a podrit que pot suportar el ser humà abans no esclati de fàstic!? quantes estelades, partits de futbol i hores de telebrossa faran falta per tapar tanta merda? No ho sé, però el cert és que, a aquest ritme de filldeputisme que va el país, aviat ho sabrem.

De què va això? és que una persona normal i decent quan assumeix un càrrec polític es torna corrupte i cabró? o, és que només els corruptes i cabrons entren al circ polític? Vaig llegir una frase que malauradament pot ser és la resposta, deia així; “no hi ha persones honestes, sinó persones la honestedat de les quals mai no ha estat posada a prova” i que de ser certa, cosa que ja no tinc clara ni tan sols de mi mateix, seria una gran putada per la humanitat.

Ens diuen que no generalitzem, però si comencem a nomenar tots els casos de corrupció i multipliquem aquests casos per el nombre de polítics que esquitxa cada cas, em temo que no quedarien gaires polítics amb les mans netes de veritat, en tot cas, de quedar-ne algun, cosa que no dubto, només seria l’excepció que confirma la regla. A més, crec que si que es pot generalitzar en aquest cas i dir que tots els polítics són iguals, que no vol dir que no hi hagi persones, ciutadans, que facin política i tinguin un discurs polític que dona mil voltes a qualsevol discurs de polític.

Per anar bé, entre les coses que no hauria de fer un polític hi hauria el sostreure fons públics, gaudir de privilegis respecte la societat, lligar de mans i peus la justícia, tenir el control sobre els mitjans de comunicació, portar a terme o permetre el tràfic d’influences, col·locar persones a dit en les administracions públiques, privatitzar sectors essencials per al conjunt de la societat i el benestar, fer favors a les grans empreses per assegurar-se un alt càrrec en aquestes un cop abandonada la política, donar oportunitats de negocis a empreses d’amics o familiars, fer servir als cossos de seguretat per defensar-se ells mateixos, en comptes de posar-los al servei de la ciutadania, o fer servir aquests mateixos cossos de seguretat per reprimir, castigar, apallissar i causar por als que discuteixin la seva manera de fer... Però vivim en un país on està sobradament demostrat que l’amiguisme, el clientelisme i el filldeputisme és quelcom normal i gaudeix de total impunitat, i que tot això que no hauria de fer cap polític, doncs ho fan gairebé tots.     

De petit recordo que només parlàvem de dos casos, el “kas naranja” i el “kas limón”, i en el millor dels casos, si paraves l’orella al costat d’un grup d’adults, també podies saber d’un altre cas, el “biter”. Ara tot això ha canviat, per gustos ja no hi ha colors, sinó casos. Per nombrar-ne només alguns de sorollosos que recordi ara: cas Gescartera, cas Filesa, Roldán, Malaya, Nueva Rumasa, Kio, Ibercorb, Banesto, Grand Tibidabo, Estevill, cas Cooperació, cas ERES falsos, NOOS, Palma Arena, Pallerols, Pretòria, cas Palau, AVE, Dívar, Mercuri, Clotilde, cas ITV, i com no, el fantàstic i escandalós cas de la Sanitat Catalana silenciat a totes bandes i destapat per la revista cafèambllet...

M’agradaria que el cas Bárcenas fos la gota que fes vessar el got, o el llumí que te que encendre i cremar aquest sistema caduc, injust, podrit i decadent, però la finta que ha fet Esperanza Aguirre em fa pensar que tot és una estratègia de l’ala més ultradretana i radical del PP, amagada en el moment just per fer-la ressorgir ara com una heroïna salvadora... el ressorgiment del feixisme en el seu estat més pur, la dreta més dreta, aquella dreta parenta del rei i cosina de l’Aznar, que no es talla alhora de venerar públicament un dictador que tot i mort, les seves idees són més vives que mai. Quanta raó tenia Quico Pi de la Serra quan cantava allò de “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

Marketing.

Experiment 1:

Baixo a plaça i compro dues taronges, vull les millors. Em surten cares, però en trec un got ple de suc, i a sobre, exquisit. Truco al portal del veí, li venc el suc per dos euros. El suc és deliciós, li agrada, ho diu, i als dos dies faig suc per a tot el bloc. A la setmana faig suc per a tot el barri. Faig el suc amb un exprimidor manual, m’hi passo algunes hores però no gasto llum. Guanyo 1 euro net per suc.

 

Inverteixo els primers guanys per contractar una persona i comprar una bicicleta. Ara ja reparteixo suc a tot el poble. Del euro que treia net per suc, he de descomptar la seguretat social i el sou del noi. Guanyo una mica menys per suc, però queda compensat amb l’ampliació del mercat. Els números em continuen sortint. Em planto. Tinc un producte bo, no em mato treballant, i em queda un sou raonable. Estic satisfet amb el que he fet, em sento bé.

Experiment 2:

Baixo a plaça i compro dues taronges. Les pitjors que trobo. Em surten molt barates. El suc és fastigós i no omple ni mig got. Em gasto uns cèntims en imprimir un dibuix que he fet. Al dibuix hi apareix l’ “heroïna tarongina”, salvant la humanitat i fent justícia. Truco al portal del veí i li venc el suc per 2 euros. El suc no val res però la postaleta que l’acompanya li ha tocat la fibra al veí. Ell també vol formar part de la salvació de la humanitat. A la setmana, ja venc suc a tot el barri. Guanyo 1,25 euros nets per suc. Començo a creure que allò que diuen és veritat, que amb una bona publicitat es podria fins i tot, vendre un cagarro de gos.

 

No contracto a ningú. Agafo dos “sense papers”, que em costen la meitat del que em costa l’empleat de l’experiment 1, i a sobre, no pago seguretat social. Un em fa el suc, i l’altre el reparteix per tot el poble amb la SEVA bicicleta. Em planto. Tinc un producte que és una merda, no treballo i em queda un sou molt més alt que amb l’experiment 1. No estic gaire satisfet amb el que venc, ni em sento molt bé amb el que faig, però amb la pasta que estic guanyant de més, me’n vaig a comprar qualsevol producte que porti una postaleta en la que hi digui que allò que he comprat, em farà sentir bé...

Suposo que no es ben bé això, però jo tampoc he dit que de marketing n’hi entengui....

 

No som res.

Escoltant Sònia Fernández, llicenciada en física i una gran divulgadora de la ciència, en una xerrada sobre física quàntica, diu que tota la matèria està formada per àtoms, fins aquí, res de nou, fins i tot els sense estudis hi podem arribar. Seguint la xerrada li sento dir que si agafem el nucli d’un àtom de la mida d’una pilota de golf i el posem en mig del Camp Nou, els electrons que envolten aquest nucli, serien de la mida del cap d’una agulla i estarien donant voltes al voltant d’aquest nucli tan lluny com aproximadament l’última graderia del camp. La resta de l’espai d’aquest àtom, estaria buida. Tanqueu els ulls i visualitzeu-ho. Acollonant!!.

O sigui que ara mateix, mentre escric aquestes línies, estic segut en una cadira que materialment està pràcticament buida. Mirat així, estic assentat sobre res, o quasi bé res. Però és clar, jo també sóc matèria i estic format per àtoms. Conclusió, jo tampoc sóc res, i per tant, si res seu sobre res doncs no passa res, i per aquest motiu no caic de la cadira.

 

M’esgarrifo i segueixo escoltant que si agaféssim tota la humanitat i l’esclaféssim molt, molt, molt, ajuntant totes les partícules atòmiques, fent desaparèixer tot l’espai buit dels seus àtoms la podríem comprimir fins a la mida d’uns quants, no gaires, terrossos de sucre. Això deixa sense paraules als que pensen que convindria un decreixement demogràfic a la Terra, n’hi hauria prou fent-nos passar un per un pel mig d’una premsa. I va acabant la xerrada dient que s’estan portant a terme experiments que demostren que és l’observador el que crea la realitat, de tal manera que si no hi ha un observador, no hi ha realitat que valgui.

Enmig de l’Atlàntic i per qüestions de feina m’he trobat fent guàrdia a coberta en una nit de lluna nova. Una d’aquestes nits en què l’absència de la lluna et permet veure la cúpula celest en la seva màxima esplendor. Allà he sentit el que és no ser res. Aquesta experiència deixa molt clar a qualsevol que la visqui que no som ni pols en mig de l’Univers, i per si això no fos suficient, després d’escoltar la xerrada, a sobre de ser minúsculs, materialment estem buits.

 

Mentre els científics es qüestionen i discuteixen sobre si veiem el que creiem o creiem el que veiem, ressona dins del meu cap la frase més repetida als passadissos dels tanatoris, “no som res”. Literalment, no som res. Materialment, encara menys.

Jornada de reflexió.

Què bé! Avui estic molt pletòric i content!! Després de dos anys (normalment en cal esperar quatre) ens han deixat una jornada per a reflexionar!! Jo estic molt agraït de que em regalin aquest dia ja que m’entreno tot l’any per a fer-ho, però també crec que és una mica perillós això de deixar reflexionar a la gent una jornada sencera, penso que tot un dia per pensar és molt de temps i pot ser una animalada!! S’han parat a pensar els polítics que si deixen reflexionar a la població, aquesta es podria adonar de com estan les coses realment i es podria disparar sense fre l’índex de suïcidis?

Jo vull aprofitar aquesta jornada per fer, ni que sigui per una vegada a la vida, el que em diuen que faci, és a dir, reflexionaré! (aquesta vegada sense metàfora ni hòsties).

La primera reflexió és que això de que la campanya electoral dura quinze dies, és un “trola” com una casa i ja no s’ho creu ningú. A partir del dia després d’unes eleccions, els partits ja estan fent campanya per a les properes.

La segona reflexió, és que per al que s’ha dit en tota la campanya electoral no feien falta quinze dies, potser amb un parell d’hores ja hauria estat tot dit. Així que per a les properes eleccions proposo invertir aquest procés, de tal manera que es faci un dia de campanya electoral i després tinguem quinze dies per reflexionar, sense tenir que escoltar les mateixes tonteries cada dia durant quinze llargs dies abans d’anar a votar.

La tercera reflexió és crítica, com no, amb els mitjans de contaminació convencionals. Si en aquests mitjans només apareixen els de sempre, els que ja hi són, com collons pretenen que puguem conèixer noves propostes, noves alternatives, nous grups, noves idees, noves maneres d’entendre la política, o nous grups que en principi poden semblar honestos, encara sabent que el poder corromp, com a mínim els podríem donar el benefici del dubte.

Quarta reflexió. Si cada cop ens ha de costar més diners accedir a la salut, a l’ensenyament, a la justícia... si cada dia ens cobren més per circular, per aparcar... si m’aconsellen que em faci un pla de pensions si vull cobrar alguna cosa quan em jubili... si sento a dir que aviat això d’estar a l’atur no serà prou càstig per rebre un subsidi... etc. Llavors el meu dubte és, per a què collons serveixen els impostos que pago?? per a que un grup elevadíssim de presidents, ministres, consellers, alcaldes, assessors, amics, endollats i xupa tintes visquin com reis amb aquests impostos? Paguem impostos només per tornar un deute que no em contret nosaltres? Paguem impostos per mantenir un exèrcit que amb la seva cabra fa puta pena? Paguem impostos per pagar els cossos de seguretat i les porres que ens apallissen quan ens queixem? En tot cas, com ningú durant la campanya m’ha aclarit aquest tema ja estic mirant per el meu compte com va això de la insubmissió fiscal.

Cinquena i última reflexió. Em cago en la puta que va parir tots els vividors de la política que s’han cregut que el poble està al servei d’ells i no al inrevés!!!!!!!!. (Tots els meus respectes per aquestes senyoretes)

Ta-ta ta-txan!!

L’actuació d’un mag o il·lusionista pot arribar a ser molt entretinguda, sobretot mentre no descobrim com aquest mag du a terme els seus fascinants i desconcertants trucs. Si coneixem com es realitza el truc o per casualitat el descobrim, ens sentim una mica estafats, l’actuació perd tot el seu encant i tot cau en un cert patetisme. En molts casos el truc és senzillíssim, consisteix en desviar l’atenció de l’espectador cap un punt concret i aprofitar aquest precís instant per realitzar qualsevol canvi als nostres morros sense que ens adonem.

Ja sigui per vici, per costum o per masoquisme, abans de buscar les notícies que m’interessen en mitjans alternatius i independents, miro i llegeixo les notícies en alguns dels mitjans convencionals, aquests que per sobre del periodisme i la informació està la ma que els dona de menjar, ja siguin els polítics de torn o les entitats que els financen. És a dir, primer miro les notícies que em volen donar a conèixer i després busco les notícies que vull conèixer. D’aquesta manera vaig descobrir fa temps que visc en un món màgic, i no em refereixo a un món màgic en sentit figuratiu envoltat d’efectes meravellosos sinó a un món màgic en un sentit més realista, o sigui, ple de trucs, d’aquests trucs de tu mira cap aquí que jo faig desaparèixer això per allà... Posaré com a exemple el famós truc del polític, que mentre fa mirar al públic la mà amb la que proclama la independència, amb l’altra va fotent retallades a tort i a dret, en sanitat, en educació, en drets laborals i en ales de pollastre.

Sens dubte però, el truc més espectacular és el de fer desaparèixer un tràiler de vint metres amb un sol espetec de dits. O dit d’una altra manera, intentar fer desaparèixer amb un sol espetec de dits tot l’escàndol de corrupció que existeix en la sanitat catalana i que coneixem gràcies a Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista cafèambllet, amb el seu admirable periodisme d’investigació. Per més que aquest truc l’intentin realitzar grans i experts il·lusionistes com TV3 o Catalunya Ràdio, de moment només li ha sortit bé a David Copperfield.

Si el truc, tot i la seva espectacularitat encara no us ha flipat prou, es pot millorar de la següent manera. Agafem el grec Kostas Vaxemanis, periodista que ha destapat importants casos de corrupció i que ha aconseguit treure de polleguera nombrosos polítics i poderosos del seu país, i li dediquem dues pàgines senceres d’un diari (El Periódico, 03-11-2012, pag. 10-11) i li donem un tracte quasi d’heroi, mentre amb l’altra mà, assentem els editors del cafèambllet davant dels tribunals i els condemnem a pagar una multa de 10000 euros per restablir l’honor (per cagar-s’hi!!) de Josep Maria Via, assessor sanitari d’Artur Mas.

Mentre TV3 va espetegant els dits i calla, fins i tot el Washington Post s’ha fet ressò del que ha destapat la revista cafèambllet, pura màgia!! 

Bon cop de mar!

A les 4:45 ha sonat el despertador com cada matí. Plovia que donava gust, bé, donava gust però de quedar-se aferrat al llit!. He fet el cafè amb un cigarret com de costum abans de baixar cap el port. Els pronòstics de vent no eren bons però quan he sortit de casa m’he adonat que s’han quedat molt curts. La mare que em va parir!! quines ratxes de vent i quins cops de mar!! Per sort, totes les barques hem decidit quedar-nos a port. Sóc dels que pensa que un temporal, si te’l trobes quan ets a mar doncs no hi ha més remei que sortir-te’n sigui com sigui, però anar a buscar tu el temporal, és com si juguessis un número que no està en el bombo, o sigui, que hi perdràs segur.

També diuen que al mar no se li ha de tenir por sinó molt de respecte, ja, ja... us puc assegurar que en tres ocasions allà mig, els collons no se m’han posat per corbata per què fa molt temps que vaig decidir no posar-me’n mai més una, però us asseguro que els portava per bufanda!!. Després, un cop a port, l’experiència ha estat brutal hi ha valgut la pena per el que s’ha après, però això sempre quan ja ets a port i has deixat enrere el temporal. Que valents som els mariners quan estem a la taverna del port!!

Com no hem sortit a feinejar he tornat cap a casa i després d’haver esmorzat, he baixat al passeig a gaudir d’aquest mar tan enrabiat d’avui. Quin espectacle!!!! Ona rere ona, diria que de dos metres i mig o tres, però aquí s’hauria d’anar amb el metro a mesurar perquè la gent de mar tendim a quedar curts per què anem de valents, llops de mar i aquests coses...

Ara mateix em pregunto, com pot ser que s’ompli el Camp Nou a 90 euros l’entrada?, com pot ser que s’ompli l’estadi olímpic per veure el Boss al mateix preu?, com pot ser que es paguin fortunes per veure segons quins espectacles? i fa 10 minuts al passeig de mar només fóssim tres persones, segons la guàrdia urbana dos i segons la delegació del govern només estava jo, admirant un espectacle visual meravellós, acompanyat del no menys espectacular ambient sonor de l’onada rebentant brutalment contra la costa, tot això ofert per la mare naturalesa i el més curiós, ofert GRATUÏTAMENT!!!!!!

Està clar que per gustos colors i que no per què jo ho trobi un espectacle digne de ser admirat ha de ser-ho per a tots. Però que fóssim només tres persones veient aquest espectacle em dona la sensació que ens han vençut, que ens ho han dit i ens ho hem cregut, el que no val diners, no val la pena.

 

Holabuenastardesesustedonserjillaurádoeltitulardeestalinea?.

Les companyies de telefonia no deixen d’emprenyar-me. Truquen dia si, dia també, matí, tarda i nit, nit, tarda i matí. Cada vegada que truquen em diuen que tenen una oferta collonuda que no puc refusar, que m’interessa molt moltíssim i més. Em diuen que tinc molts punts acumulats cosa que encara no se com els puc haver aconseguit per què els que em coneixen ja saben l’esforç que em suposa per fer una trucada. Que si no utilitzo aquests punts els acabaré perdent, que caduquen, que no em preocupi de res que m’envien ara mateix un telèfon d’última generació que em cagaré a les calces i que a demés, per si em sembla poc, també em servirà per fer trucades i enviar missatges, flipa!!! que si podré parlar tots els minuts que vulgui i ja m’ho pagaràs el 2028, i així moltes més avantatges que ara mateix no puc recordar de tan fantàstiques que són!. No se per quin motiu mai em recorden que soc gilipolles i que estic pagant una de les tarifes més altes d’Europa en comunicacions, vivint en un dels països amb els sous més baixos.

Jo ja no se com fer-ho per què em deixin d’emprenyar. A vegades dic que només els atendré en català i com que truquen des de Llatinoamèrica per raons d’abaratiment de costos, discutim una mica fins que desisteixen i pengen. A vegades els he fet esperar posant el telèfon al costat de l’equip de música amb tota la discografia de Raimon preparada per anar sonant fins que farts de no entendre ni una puta paraula han penjat. L’última que vaig fer, tant bon punt vaig despenjar i vaig sentir: “-aquí heu de posar la frase del títol, que és massa llarga i no la vull repetir, però ara que m’adono, he acabat escrivint-ne una altra de més llarga però tan se val, ja està fet-” vaig respondre molt amablement amb la seva llengua: “No, el senyor Sergi ha fallesido esta misma manyana” i de moment, us puc assegurar que aquesta és la manera més eficaç que he trobat per reduir la durada de la trucada ja que no em va dir ni “losientoadiósbuenastardes” abans de penjar.

Sigui com sigui, sempre intento explica’ls-hi que en el moment en que són ells els que agafen el telèfon per trucar ha ser per què aquesta oferta tant temptadora que fan els interessa més a ells que a mi, i en tot cas, si tant m’interessés, que no es preocupin per la meva felicitat que ja seré jo qui els truqui. Els he demanat mil vegades i de mil maneres diferents que ho deixin estar, que deixin de trucar, que no insisteixin i m’esborrin d’una vegada de la llista de persones a les que volen fer felices, i que estic molt agraït però que deixin de preocupar-se que quan deixi de ser feliç ja em buscaré la vida per tornar-ho a ser!!

En un món tecnològicament tan accelerat com caduc, el meu telèfon ja es pot començar a considerar una peça de museu, però en l’obstinat intent d’aplicar una certa coherència entre els fets i els pensaments, després de veure un documental (el podeu veure al vídeo de la setmana) en el que expliquen que l’extracció de Coltan, mineral indispensable per a la fabricació de mòbils està causant grans estralls al Congo, vaig prendre la decisió de no canviar de mòbil fins que la puta “obsolescència programada”, aquesta magnífica idea del segle vint, m’obligui a fer-ho.

 

Matrimoni fracassat.

Que aquest matrimoni no funcionaria estava cantat des del mateix dia que es va formalitzar. Quan una parella pren la decisió de contraure matrimoni, per alguns el pas més important de la seva vida, per altres simplement un pas que toca fer i pels demés un pas tan inútil com el cendrer d’una moto, sigui com sigui, aquest pas ha de ser ferm i basat única i exclusivament en l’amor i el respecte recíproc dels conjugues.

 

No va ser així en el matrimoni al que em refereixo sinó que més aviat es va contraure per interessos que no tenien res a veure amb els sentiments que emanaven dels seus cors. Bastant semblant a un d’aquells casaments en que un pare escull el marit de la seva filla sense que aquesta hi tingui ni veu ni vot per tal de treure’n alguna cosa, així doncs, el final estava escrit.

Varen anar passant els anys i la muller que es sentia retallada en les seves llibertats poc a poc va demanar una mica més d’autonomia i el marit, deixant anar una mica la corretja que la lligava en curt li va concedir una mica de “vidilla”. Semblava que malgrat les diferències abismals entre ambdós podien anar mantenint aquell matrimoni en un fals equilibri, però els instints més foscos d’un marit primitiu rebolcat en atacs de gelosia van anar sortint a la llum tornant a retallar totes i cadascuna de les llibertats dignes de qualsevol persona. La situació fa temps que és insostenible i mentre la muller, retallada de qualsevol llibertat treballa com un burro català, el marit fa el gos gastant-se el sou de la dona en reunions, menjars, copes, puros i alguna que altra escopeta de caça.

I aquí hem arribat, la dona s’ha afartat i amb la força que dona perdre la por ha demanat el divorci, un gran error per part seva haver-lo demanat directament al marit i no a la justícia externa i neutral (si és que existeix!) perquè ja se sap que quan a un marit mentalment primitiu se li demana el divorci, comencen les amenaces i els maltractaments, primer psicològics, després les garrotades i si no intervenen terceres persones probablement acabaria amb una tràgica mort.

Ja ho cantava Macaco allò que mai una llei va ser tan simple i clara, aquella d’acció (espoli fiscal, atac a una llengua, declaracions d’Aguirre, Monago, Losantos, atac a una població des de mitjans pertanyents al “carajillo party”, etc.), reacció (més d’un milió i mig de catalans al carrer demanant la llibertat d’un poble) i repercussió (Catalunya Independent?).

 

La Independència no és la solució a una crisi de valors d’un sistema decadent i podrit, no s’endurà el ferum de xoriç, ni acabarà amb els casos de corrupció política com el cas Palau, el cas Salut, el cas de les ITV i molts d’altres, ni acabarà tampoc amb la impunitat dels que ens han estafat, però potser en una Catalunya independent podrem seguir lluitant i treballant per importar una “revolució a la islandesa” i deixar d’obeir als putos mercats passant a escoltar les demandes de les persones.

 

Caiguda lliure.

En un centre de paracaigudisme, l’ordre de salt des de l’avioneta el marca la veterania del saltador, de tal manera que quan més novell ets, més tard saltes. D’aquesta manera, sempre es dona la situació que en el teu primer salt et quedes sol amb el pilot de l’avioneta abans de saltar. És indescriptible la sensació que es sent en aquell moment, estant a la porta d’aquell avió menut, veient Catalunya en miniatura, a un pas de saltar al buit i sabent que no hi haurà cap instructor que corregeixi el més mínim error. El semàfor de salt es posa verd, dones un petit pas i la sensació més adrenolítica i fascinant que et puguis imaginar recorre el teu cos de cap a peus. Són poc més de cinquanta segons en caiguda lliure, que contats un a un són molts i que han estat sens dubte la sensació més bèstia que he viscut mai.

Desprès de tantes mentides per part de la classe política trilera i barroera tals com; “Espanya està a la “Champions league” de l’economia mundial”, que si “brots verds”, que si “al 2012 començarà a disminuir l’atur i remuntarà l’economia”, que tranquils que “nosaltres no augmentarem impostos”, que “els nostres bancs són un exemple de solvència” ha,ha,ha, aquesta si que era bona!!, que “aquest país en cap cas ha demanat un rescat ni falta que li fa”, afirmant-ho fins el dia abans de demanar-lo!!!... Per fi, en mig de tanta mentida una gran veritat, Mariano Rajoy afirma que no estem a la vora del precipici, i efectivament, no ho estem, ja hem passat la vora fa temps i estem caient al buit!! Gràcies Mariano per avisar, però tros de cabró, aquestes coses s’avisen abans per tal de tenir temps a col·locar-nos el paracaigudes!!!

Desprès d’aquestes mentides evidenciades, ens diuen els mateixos personatges que “Grècia no sortirà de l’euro”, que “a Espanya no és possible un “corralito””, que “els 100.000 milions del rescat”, ai perdó, “la línia oberta de crèdit europeu a la banca espanyola, els tornarà la banca i no es convertiran en deute sobirà que haurem de pagar tots els contribuents”, que “no acabarem tornant a la pesseta” i que “l’euro zona no se’n va a fer punyetes”... doncs això, que després de tanta mentida escoltes aquestes declaracions, i dius, ai mare! directes en caiguda lliure a una estampada general!!! I clar, saltar d’un avió pot fer molta gràcia però que et llencin és més aviat una putadeta.

Què dius? Pessimista jo?? tot el contrari!! aquesta situació desgraciada és una oportunitat única per tornar a canviar els valors que ens han portat fins aquí, o el que és el mateix, la indiferència que ha permès que els valors atrofiats d’altres ens hi hagin portat, per uns valors que ens tornin a fer una mica més humans a tots plegats, canviant un sistema obsolet per una altre de més eficaç. Hi ha altres maneres de fer provades amb fantàstics resultats, tant en empreses, com en banca, com en política. Tenim un paracaigudes a mà, s’anomena “Economia del bé comú” i entre tots hem d’estirar l’anella, que ara mateix en molts casos es deu trobar a l’alçada del nus de la corbata!!

 

Compra, compra, compra!!!

En el mail que vaig enviar per notificar la publicació de l’últim article vaig fer la promesa que si arribava a les mil visites em retiraria, però com podeu comprovar, no ha estat així. He observat les grans multinacionals i he aplicat les seves estratègies per vendre, al bloc “lacuadelcau”, així que us he mentit i demano perdó per haver-ho fet. Sabia que si prometia la meva retirada, o sigui, dir el que es vol sentir independentment de si és veritat o no, us encarregaríeu ràpid de fer arribar el meu bloc a les mil visites, i no em vaig equivocar, tots heu fet un enorme esforç “clicant” qui sap quantes vegades i somiant que la meva retirada era ja a la cantonada. Ho sento, només era una prova.

Es veu que en aquest món tan cruel i competitiu s’hi val tot, i la mentida, si té com a finalitat vendre i augmentar beneficis, ja no és tan mentida. Així que si teniu dos fills, us heu quedat a l’atur i teniu una hipoteca a la que no podeu fer front, encara que us begueu una Coca-cola no sereu feliços, i si tot i la dramàtica situació ho sou, tingueu clar que la beguda no te res a veure. Tampoc estareu condemnats a ser tontos de per vida si no aneu al Media Markt i si teniu arrugues no se’n aniran mentre dormiu per més cremes que us poseu. També és cert que per més colònies diferents que provis mai tindràs el cos que tenen les i els joves que les anuncien si no passes pel gimnàs, i per més que t’ho diguin, si no tens facebook, tranquil que existeixes!! Oi Bakero?? Fa molt temps que ja no ens venen productes, sinó sensacions o emocions lligades a un producte, que en la majoria de casos no tenen cap relació. Ens venen frescor, tendresa, solidaritat, felicitat, llibertat, autenticitat, força, poder i mil i una il·lusió més que mai aconseguirem pel sol fet de comprar.

Dies enrere vaig llegir la noticia de que hi ha dissenyadors de fragàncies especialitzats en crear aromes que influeixin directament en els nostres sentits alhora de comprar i vaig recordar un documental que havia vist i recomano “Neuromarketing”. Encens el televisor, compra, compra, compra!!!... obres el diari, compra, compra, compra!!!!... surts al carrer, compra, compra, compra!!!... i un cop saturats els ulls amb anuncis, cartells i demés, ara ens volen saturar el nas perquè comprem a través d’ell. Un cop el nas també estigui saturat, ens entraran per l’oïda i a l’aguait quan ens saturin l’oïda, per què com no espavilem i despertem, aviat ens col·locaran les vendes pel cul!!!

 

 

El puto càncer.

Durant el tercer gran constipat que va patir la Mare ara deu fer uns 150.000 anys, li van detectar un tumor. Per sort, desprès de fer-li les proves pertinents i havent-lo analitzat detingudament va resultar ser un tumor benigne i no va necessitar tractament. Les cèl·lules invasores que formaven aquest tumor benigne estaven dotades d’una certa consciència que les feia professar un gran respecte per l’hoste. Cèl·lules suficientment intel·ligents com per saber que la única manera de perpetuar l’existència de la seva espècie seria respectant la Mare, sent capaces de viure en simbiosi amb Ella. Prou llestes per saber que el maltractament, la falta de respecte i l’abús dels recursos que els facilitava la Mare només els portaria a causar-li la seva mort i en conseqüència, la fi de la seva pròpia existència.

Fins fa uns 300 anys, tret d’alguns constipats en forma d’eres glacials, algunes febrades i aquest petit tumor, la Mare va gaudir de molt bona salut, existint i funcionant com qualsevol altre ser viu, perfectament autoregulat, tal com si es tractés d’un mecanisme compost per milions d’engranatges, funcionant amb la precisió d’un rellotge suís.

 

Des de llavors, tot ha canviat. Una part del tumor va començar a patir una mutació, tornant-se les seves cèl·lules molt invasives i cruelment agressives. Cèl·lules egoistes com elles soles, capaces d’obstruir i destrossar els pulmons verds de la Mare, contaminar sense miraments la seva sang d’aigua i mar i xuclar-li fins a l’últim recurs de les seves entranyes. Cèl·lules tan inútils i cegues que són incapaces de veure més enllà dels seus dies, ignorant que la mort de la Mare serà la seva fi. En altres paraules, el puto càncer.

Si considerem la Terra com aquest ser viu i tot el que conté és considerat part d’aquest i del seu funcionament, no ens costarà entendre que el tumor som nosaltres, i que en aquest cas, l’únic que ens queda per triar és si volem ser part d’aquell quasi extingit tumor benigne que sabia com viure en simbiosi, o tan sols volem ser el càncer que acabi amb Ella.

 

Cada dia que passa el diagnòstic és més greu i per tant la vacuna més difícil de trobar. Ara mateix, en tres mesos ens cruspim el que pot generar la Terra en un any, o sigui que cada any que passa, anem hipotecant el futur dels que venen darrere, cosa que segons les estadístiques anirà a pitjor degut al ràpid creixement de grans països com la Xina, India o Brasil que volen arribar ràpid al nostre nivell de subnormalitat. Sort que les estadístiques estan per trencar-les...

Qui sap, potser la Mare és més llesta dels que tots pensem i expulsa d’un pet tots aquests virus malaltissos de consum. I qui diu un pet, diu un esternut, apa, salut!!

 

Silenci, es manipula.

Heu vist mai quin efecte causa un petit raig de gasoil si és derramat al mar? És increïble que per petit que sigui aquest raig, el gasoil s’escampa ràpidament creant una gran taca, contaminant una zona relativament gran respecte la poca quantitat vessada. Si pugéssim al Montseny i buidéssim una cisterna de gasoil al naixement del riu Tordera (si us plau, no ho proveu!!), en un espai de temps molt curt el gasoil s’escamparia com una taca d’oli contaminant tots els recons per on passes el riu afectant a qualsevol que mamés d’aquesta font.

Els grans mitjans de comunicació són com aquest riu i la informació que ens arriba són les garrafes contaminades que han buidat des de dalt del cim. I no, no vull dir que els mitjans de comunicació menteixin, això seria massa escandalós, simplement no donen tota la informació, ocultant gran part de la veritat, donant com a noticia un fet quan pot ser estaria bé saber que ha estat el que ha causat aquest fet, creant així una opinió pública modificada a gust del servidor. Els grans mitjans han passat a ser, per interessos econòmics i polítics, ja no mitjans d’informació sinó tan sols altaveus dels poders fàctics, armes de manipulació massiva. Rius totalment contaminats.

En l’àmbit internacional, s’ha de saber que el 80% de la informació internacional que corre per tot el món, parteix només de quatre fonts. Quatre agències de comunicació internacional, Associated Press, United Press International, Reuters, i Agence France Press. Així doncs qui controla aquestes quatre agències, pot tranquil·lament modificar i conformar l’opinió pública de la gran majoria de la població.

Per posar uns exemples que ens són més propers, quan hi ha una manifestació o una vaga, els mitjans ens diuen tanta participació segons uns, tant seguiment segons els altres. Quin collons d’informació és aquesta? Quines tasques periodístiques s’han realitzat? I un altre fet bastant escandalós és que després de 15 dies de cassolada continuada davant la seu de “La Caixa” amb un desplegament diari de mossos a les seves portes no s’ha sentit ni “mu”. No han dit cap mentida, simplement no ens ho han explicat. Té el seu sentit ja que els mitjans necessiten finançament i ja se sap que no es pot mossegar la mà de l’amo que et dona de menjar.