El puto càncer.

Durant el tercer gran constipat que va patir la Mare ara deu fer uns 150.000 anys, li van detectar un tumor. Per sort, desprès de fer-li les proves pertinents i havent-lo analitzat detingudament va resultar ser un tumor benigne i no va necessitar tractament. Les cèl·lules invasores que formaven aquest tumor benigne estaven dotades d’una certa consciència que les feia professar un gran respecte per l’hoste. Cèl·lules suficientment intel·ligents com per saber que la única manera de perpetuar l’existència de la seva espècie seria respectant la Mare, sent capaces de viure en simbiosi amb Ella. Prou llestes per saber que el maltractament, la falta de respecte i l’abús dels recursos que els facilitava la Mare només els portaria a causar-li la seva mort i en conseqüència, la fi de la seva pròpia existència.

Fins fa uns 300 anys, tret d’alguns constipats en forma d’eres glacials, algunes febrades i aquest petit tumor, la Mare va gaudir de molt bona salut, existint i funcionant com qualsevol altre ser viu, perfectament autoregulat, tal com si es tractés d’un mecanisme compost per milions d’engranatges, funcionant amb la precisió d’un rellotge suís.

 

Des de llavors, tot ha canviat. Una part del tumor va començar a patir una mutació, tornant-se les seves cèl·lules molt invasives i cruelment agressives. Cèl·lules egoistes com elles soles, capaces d’obstruir i destrossar els pulmons verds de la Mare, contaminar sense miraments la seva sang d’aigua i mar i xuclar-li fins a l’últim recurs de les seves entranyes. Cèl·lules tan inútils i cegues que són incapaces de veure més enllà dels seus dies, ignorant que la mort de la Mare serà la seva fi. En altres paraules, el puto càncer.

Si considerem la Terra com aquest ser viu i tot el que conté és considerat part d’aquest i del seu funcionament, no ens costarà entendre que el tumor som nosaltres, i que en aquest cas, l’únic que ens queda per triar és si volem ser part d’aquell quasi extingit tumor benigne que sabia com viure en simbiosi, o tan sols volem ser el càncer que acabi amb Ella.

 

Cada dia que passa el diagnòstic és més greu i per tant la vacuna més difícil de trobar. Ara mateix, en tres mesos ens cruspim el que pot generar la Terra en un any, o sigui que cada any que passa, anem hipotecant el futur dels que venen darrere, cosa que segons les estadístiques anirà a pitjor degut al ràpid creixement de grans països com la Xina, India o Brasil que volen arribar ràpid al nostre nivell de subnormalitat. Sort que les estadístiques estan per trencar-les...

Qui sap, potser la Mare és més llesta dels que tots pensem i expulsa d’un pet tots aquests virus malaltissos de consum. I qui diu un pet, diu un esternut, apa, salut!!