Plou o se'ns pixen?

Quina quantitat de pixum a la cara pot aguantar una persona abans d’ofegar-se!? Quina quantitat de merda fa falta que ens llencin a sobre per acabar sepultats!? Quina és la més potent de les pudors a podrit que pot suportar el ser humà abans no esclati de fàstic!? quantes estelades, partits de futbol i hores de telebrossa faran falta per tapar tanta merda? No ho sé, però el cert és que, a aquest ritme de filldeputisme que va el país, aviat ho sabrem.

De què va això? és que una persona normal i decent quan assumeix un càrrec polític es torna corrupte i cabró? o, és que només els corruptes i cabrons entren al circ polític? Vaig llegir una frase que malauradament pot ser és la resposta, deia així; “no hi ha persones honestes, sinó persones la honestedat de les quals mai no ha estat posada a prova” i que de ser certa, cosa que ja no tinc clara ni tan sols de mi mateix, seria una gran putada per la humanitat.

Ens diuen que no generalitzem, però si comencem a nomenar tots els casos de corrupció i multipliquem aquests casos per el nombre de polítics que esquitxa cada cas, em temo que no quedarien gaires polítics amb les mans netes de veritat, en tot cas, de quedar-ne algun, cosa que no dubto, només seria l’excepció que confirma la regla. A més, crec que si que es pot generalitzar en aquest cas i dir que tots els polítics són iguals, que no vol dir que no hi hagi persones, ciutadans, que facin política i tinguin un discurs polític que dona mil voltes a qualsevol discurs de polític.

Per anar bé, entre les coses que no hauria de fer un polític hi hauria el sostreure fons públics, gaudir de privilegis respecte la societat, lligar de mans i peus la justícia, tenir el control sobre els mitjans de comunicació, portar a terme o permetre el tràfic d’influences, col·locar persones a dit en les administracions públiques, privatitzar sectors essencials per al conjunt de la societat i el benestar, fer favors a les grans empreses per assegurar-se un alt càrrec en aquestes un cop abandonada la política, donar oportunitats de negocis a empreses d’amics o familiars, fer servir als cossos de seguretat per defensar-se ells mateixos, en comptes de posar-los al servei de la ciutadania, o fer servir aquests mateixos cossos de seguretat per reprimir, castigar, apallissar i causar por als que discuteixin la seva manera de fer... Però vivim en un país on està sobradament demostrat que l’amiguisme, el clientelisme i el filldeputisme és quelcom normal i gaudeix de total impunitat, i que tot això que no hauria de fer cap polític, doncs ho fan gairebé tots.     

De petit recordo que només parlàvem de dos casos, el “kas naranja” i el “kas limón”, i en el millor dels casos, si paraves l’orella al costat d’un grup d’adults, també podies saber d’un altre cas, el “biter”. Ara tot això ha canviat, per gustos ja no hi ha colors, sinó casos. Per nombrar-ne només alguns de sorollosos que recordi ara: cas Gescartera, cas Filesa, Roldán, Malaya, Nueva Rumasa, Kio, Ibercorb, Banesto, Grand Tibidabo, Estevill, cas Cooperació, cas ERES falsos, NOOS, Palma Arena, Pallerols, Pretòria, cas Palau, AVE, Dívar, Mercuri, Clotilde, cas ITV, i com no, el fantàstic i escandalós cas de la Sanitat Catalana silenciat a totes bandes i destapat per la revista cafèambllet...

M’agradaria que el cas Bárcenas fos la gota que fes vessar el got, o el llumí que te que encendre i cremar aquest sistema caduc, injust, podrit i decadent, però la finta que ha fet Esperanza Aguirre em fa pensar que tot és una estratègia de l’ala més ultradretana i radical del PP, amagada en el moment just per fer-la ressorgir ara com una heroïna salvadora... el ressorgiment del feixisme en el seu estat més pur, la dreta més dreta, aquella dreta parenta del rei i cosina de l’Aznar, que no es talla alhora de venerar públicament un dictador que tot i mort, les seves idees són més vives que mai. Quanta raó tenia Quico Pi de la Serra quan cantava allò de “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.