Traca final



Què seria d’uns focs d’artifici sense una traca final? D’això els blanencs per sort o per desgràcia en sabem una estona llarga. Doncs això, no serien res, una merda punxada en un pal. Poden durar 24, 25, 26 o no se quants minuts però l’únic que importa és aquell despilfarrament de pólvora que es concentra en els últims minuts, un soroll tan espeterrant que dona la sensació que quan acabi haurà desaparegut fins i tot Sa Palomera, o millor encara, s’haurà iniciat la revolució!...

Divendres nit, sonen les campanes de l’església que hi ha prop de casa, toquen quarts de dues. Un llum, una llibreta, un bolígraf i un buit silenciós en el que m’hi trobo a gust nedant. Aquest és l’últim article que publicaré, dividit en no se quants, 2, 5, 10 o 500, serà l’última cagada allà mig de bosc, l’última a l’aire lliure. Una traca d’articles, tan se val, el que surti d’aquí fins la matinada... Un cop hagi acabat i amb el cul ben eixugat, tancaré el llum, tornaré on era abans del blog, burjant dins del meu cap, sense sortir de la caverna i deixant de mostrar la cua d’aquest cau. Perquè? Doncs perquè ningú mereix obrir la finestra de l’ordinador i trobar-se de sobte la pudor d’aquestes diarrees mentals tant personals. Així que,  ja sigui aquí en els fulls d’aquesta llibreta, o allà, a la tassa del vàter del meu ordinador, el pudent disc dur, els escrits quedaran i seguiran fent la seva funció inicial, teràpia personal.

Durant anys, m’ha acompanyat sense treva la visió d’un tren marxant a tota velocitat cap a un sòlid mur de ciment. Un tren amb els vagons a revessar, plens de gent. Un tren en constant i vertiginosa acceleració on, en el seu interior i com carbó abocat en una caldera, hi ha abocada tota una societat. Tot ràpid, tot caduc, ho vull per ahir, demà ja és tard, sense treva, sense temps, sense pensar, sense parades, sense estacions, corrents, corrents, no paris, mou-te... para, para, si us plau, que jo em marejo!!!. Unes vertiginoses arcades em venen al descobrir el meu ineficaç poder alhora d’aturar aquest tren, no arribo a prémer el botó del fre, i el tren, ple de familiars, amics i estimats, coneguts i saludats, va directe cap al mur. Au va! saltem tots a una!! Més val unes quantes esgarrapades que no una forta, dolorosa i última patacada!! No sé on anirem després, i no sé que farem, però fem el que fem, anem-hi junts i caminant, prou de trens, prou d’altes velocitats. Per sort, tot això tan sols és una visió, molt allunyada segurament de la meravellosa i fantàstica realitat en la que vivim. 

Resumint i per entendre’ns, que encara no em tingut temps de conèixer el funcionament del “aifont cinc” que ja ha arribat el ”aifont set”. Però, on anem tan de pressa? Córrer i córrer? amb quin objectiu? Si tothom coneix abans de començar la cursa el seu destí final, la meta de qualsevol vida, a que ve tanta pressa? On carai aneu? Baixem i parem ni que sigui per uns instants, la famosa roda de hàmster, no tenim res a perdre i penso, que si molt a guanyar.  

 

Aquesta traca d’articles finals serà llarga, no com la dels focs de la festa major. Articles pesats i feixucs, i com no pot ser d’una altra manera, tampoc originals, ja que és tracta com en tots els altres publicats o reservats, d’excrements resultants d’una digestió de batuts presos a base de lectures, documentals, lletres de cançons i informacions que he anat cercant d’ençà que em vaig iniciar en això de la navegació contracorrent. Un article edificat sobre un munt de formigó i construït durant més de vint anys a base d’escoltar veus crítiques amb un sistema que va néixer deficient i que ha derivat, com advertien totes aquelles veus, en una perversitat inhumana incontrolable.

Continuarà...