La rentadora.

És primavera i l’olor dels milions de flors que s’obriran aquest 12 de maig portarà una onada de perfums i colors que envairà tots els racons del planeta. Entre el 12 i el 15 hi haurà mobilitzacions arreu del món per dir que JA N’HI HA PROU!!!!. Pot ser només és una sensació optimista conseqüència de seguir pensant als 37 anys que un altre món és possible i que està en mans de tots caminar cap a ell, negant-me a mi mateix arribar mai a la patètica conclusió de que ja està, això és així, el món és el que és, funciona com funciona i jo no hi puc fer res...

Sembla que el 15M de l’any passat és dissolgués com sucre al cafè, però això només és el que els hauria agradat als dirigents i així ens ho han volgut fer creure amb l’arma més poderosa que tenen, els mitjans de contaminació. Portem tot l’any escoltant que si revoltes aquí, que si revoltes allà, i resulta que d’Islandia, un petit país que ha demostrat que la sobirania és del poble i no dels bancs, un poble que ha fet caure un govern, processat el seu primer ministre, processat banquers i s’ha negat a tornar el deute contret per aquests, o sigui que ha dit que la crisi la paguin els que l’han creat i que ha obert un procés per canviar la constitució per tal que aquestes coses no es repeteixin, de tot això ni una paraula als mitjans!!!. Encara que no surti en lloc, la gent del 15M no se’n va anar a dormir desprès de les acampades i ha estat treballant en milers de petits col·lectius, seguint la lluita a l’ombra.

De motius per sortir al carrer el proper dissabte n’hi ha tants i afecten a tanta gent, aproximadament al 99% de la població, que necessitaria 40 articles per nomenar-los; començant per el més greu, la fam al món, injust repartiment de recursos i riqueses, creixement de consum desenfrenat sense tenir en compte l’esgotament de recursos provocant una enorme petjada ecològica, corrupció política, violència de gènere, poder financer com a capità del gran vaixell establint les lleis del mercat per sobre els estats, el poble i els drets humans fins al punt de no tenir prou amb jugar amb el totxo i altres actius, i posar-se a especular amb els aliments amb el conseqüent creixement dels seus preus. Putos ludòpates!! Què no els hi va dir ningú a aquesta gent quan eren petits que amb les coses del menjar no s’hi juga???. Retalls, retalls i més retalls de serveis socials, augments, augments i més augments de impostos i tarifes, sous de merda enfront de preus d’or... buf, i no pararia!!

Només aquesta setmana, en tres programes que he vist a la televisió (si, si, a la televisió, increïble!!!) he trobat motius per a sortir al carrer. Us recomano donar un cop d’ull al “Salvados” (la sexta) de diumenge dia 6. “El Banc Central Europeu a través del tractat de Lisboa no pot prestar diners als Estats, però si a les entitats financeres privades d’aquests Estats, així el BCE que és diner públic deixa diners a un banc a l’1% i aquest banc compra deute de l’estat que torna a ser diner públic, i li ha de tornar al 5%” Si senyor, “Ole sus huevos!!” perquè obrir l’aixeta del crèdit si tenen un negoci rodó amb els diners de tots!! També al “Singulars” (C33) de dimarts 8, Jaume Barberà que sembla més emprenyat i indignat que jo mateix, entrevista Juan Hernández Vigueras: el casino que ens governa. I per acabar d’indignar-vos vegeu el “Sense ficció” d’avui (TV3). El documental “The cove” on ens ensenya com al Japó maten 23000 dofins cada any, la població no ho sap i el govern ho nega. Al lloro, pot ferir la sensibilitat de les persones!!

I a que ve el títol de la rentadora? On ha anat a parar la metàfora d’aquest article? Bé, si no us voleu mobilitzar sempre podeu esperar al 27 de Maig, la marató per la pobresa que farà TV3 on segurament s’assolirà un altre rècord, perquè? Doncs per que cada vegada hi ha més gent que necessita rentar-se la consciència i la marató, tot i que ja està bé, no deixa de ser una simple i trista rentadora.

Mireu el vídeo de la setmana!!! Contagieu-vos!!!!!

Passat de rosca.

Si ets el responsable del funcionament d’un motor o “sistema” mecànic i ets l’encarregat de revisar-lo, mantenir, ajustar i reparar-lo, has de saber que quan estrenys els cargols de qualsevol mecanisme no es pot fer a la “babalà”. Els cargols i/o femelles s’han d’estrènyer de tal manera que el mecanisme quedi ferm però sense passar-se, ja que si només estrenyem, estrenyem i estrenyem amb totes les nostres forces i a sobre tenim a les nostres mans una eina desproporcionada respecte al cargol, el més probable és que el cargol es passi de rosca, o sigui, que dirà prou!!. Si això passa amb un cargol o femella “n’il y a pas problème”, però si continuem estrenyent d’igual manera la resta de cargols, el sistema quedarà atrotinat i fora de servei.

Ara fa un any, Federico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO durant dotze anys, va dir en una conferència que unes 80.000 persones moren diàriament de gana, 80.000 PERSONES DIÀRIAMENT!!, el més esgarrifós és que ho acceptem com que això és així, que és el que hi ha i no es pot canviar, que és llei de vida i apa, bona nit i tapat!

 

Per una altra banda, la FAO, va proposar al 2008 fer unes actuacions ràpides per aturar aquesta barbàrie proposant a tots els països un fons d’emergència que caldria omplir amb 50.000 milions de dòlars anuals. Amb el resultat de que els països rics s’hi van negar. Segons Arcadi Oliveres, Doctor en Ciències Econòmiques entre moltes altres coses, des de que va començar la crisi el 2008 fins al novembre de 2011, la quantitat de diners que aquests mateixos països rics han donat, si, donat! a la banca ascendeix a 4 bilions 600.000 dòlars. En altres paraules, que si en comptes d’anar a parar als bancs aquests diners haguessin anat a la FAO, podríem estar 92 anys seguits amb cero morts a causa de la fam.

Doncs bé, aquesta parrafada anterior és un dels molts indicadors que ens demostren que aquest sistema està podrit, obsolet, i que els responsables d’aquest mecanisme han de ser sense cap mena de dubte una colla de tarats mentals que han fet passar tots els cargols de rosca i que ja és hora de treure’ls-hi el motor de les mans. Per sort i mirant-ho amb molt d’optimisme, poc més d’una dècada després de la globalització econòmica, està arribant una altra globalització, una globalització de consciències que amb molts i diferents moviments estant plantant cara i dient PROU! a les atrocitats d’un sistema pervers, 15M, take the streets, occupy wall street, democràcia real ja, etc, també centenars de cooperatives integrals d’autogestió que estan sortint com bolets per tot el planeta i milers d’iniciatives individuals com la de “no vull pagar” que preveuen un maig molt i molt calent.

El capitalisme està acabat, si més no el capitalisme radical al que hem anat a parar en els últims 40 anys. Tots els països competint a veure a qui li creix més el PIB, com si fossin un grup de mascles primitius competint en un vestuari a veure qui la té més grossa. Ja se n’ha de ser de gilipolles per basar un sistema en un creixement infinit tenint en compte que es viu en un planeta de recursos finits.

 

I si, tot fa pensar que s’acosta un maig molt calent. 1 de maig, dia del treballador, del 2 al 4 de maig, cimera del Banc Central Europeu a Barcelona, i entre el 12 de maig i el 15 de maig hi haurà mobilitzacions a nivell mundial per celebrar el 15M, amb un lema en comú “12M Global (r)Evolution”. Però això ja ho han previst els poders fàctics i per aquest motiu, el ministeri d’Interior està estudiant aplicar restriccions en relació a l’espai Shengen, és a dir, tancar fronteres. El PP ràpidament ha triat a dit qui serà el nou director de TVE i a Catalunya han destituït a Mònica Terribas com a directora de TV3 per col·locar segurament en el seu lloc Eugeni Sallent, del Grup Godó afí a CIU. Per manipular millor la informació dels pròxims dies?, no, i ara, com podeu pensar una cosa així, delinqüents més que delinqüents!!. Per una altra part s’endureixen a corre cuita les penes contra manifestants i ràpidament els mossos d’esquadra creen una web on poder denunciar-nos entre nosaltres, collonut!! Oh!! quin món més cívic el que ens volen proporcionar!!!

No se qui ha estat l’il·luminat, però l’olla de la que parlava fa uns quants articles ja està al foc... us recomano que doneu un cop d’ull al vídeo de la setmana.

Marcant diferències.

Si anéssim a la selva i ens trobéssim amb un grup de micos, uns saltant per els arbres, uns menjant, altres gratant-se entre ells i uns altres, normalment mascles, pelant-se-la, malgrat les seves diferències, nosaltres veuríem un grup de micos. De la mateixa manera, si fossin els micos els que vinguessin a la ciutat, veurien un grup d’humans, uns caminant, altres en cotxe, altres menjant i algú pelant-se-la, però per ells, seria tan sols un grup d’humans. Quantes vegades em dit els occidentals que veiem a tots els xinesos iguals? I això que es suposa que som més llestos que els micos.

No se que és el que ens empaita a voler ser diferents, autèntics o especials, però a l’únic lloc que ens porta és a ser cada vegada més iguals. Que si un és deixa “rastes” per ser més autèntic, que si un vesteix segons amb quina marca per que és especial, que si un es “tuneja” el cotxe perquè te molta personalitat, etc. però malgrat els esforços per voler marcar diferències, si passegem el mico per un concert de “reggae”, per “Es Blanc”, o per una discoteca de polígon, seguirà veient només humans.      

Amb els cafès això de voler marcar diferències és exagerat, fins i tot diria que malaltís. Són increïbles les combinacions que es poden arribar a fer amb tan sols tres productes. Ja ningú demana un cafè, massa senzill per algú que és especial, té els seus gustos, i ho ha de fer saber. Si us plau: “un cafè llarg, un cafè llarg en got de tallat, un tallat curt de cafè, un tallat en tassa, un tallat descafeïnat de sobre, o de màquina, un tallat llarg de cafè, si us plau, amb la llet natural, amb la llet bullint, un cafè amb llet en got, ah, i amb dos sucres, o no, millor amb sacarina... que podria ser un cafè amb llet, en got, descafeïnat de màquina, curt de cafè, amb la llet desnatada, ni calenta ni freda, sacarina i una mica d’escuma?” I així podria seguir fins a omplir deu pàgines perquè difícilment en una taula de vint comensals és repeteix algun cafè. Tots tan diferents, formant part tots plegats del col·lectiu de gent que demana un cafè diferent.

De l’estudi que he realitzat amb els cafès, en trauré les següents conclusions. Primera, que no cal que ens esforcem a marcar diferències perquè tots serem humans si ens ve a visitar el mico. Segona, que si tenim la necessitat de ser diferents no cal esforçar-s’hi per ser-ho, només cal sentir-se diferent. I tercera, que si no en tenim prou en sentir-ho i necessitem fer-ho saber, el més pràctic és no fer res, d’aquesta manera, mentre tothom intenti marcar diferències t’acabaràs quedant sol com un mussol sent tu el que marca la diferència. Això si, igual que tots a ulls del mico.

Ja m’han dit que això d’etiquetar fa lleig, per això el que faig és col·lectivitzar, de tal manera que si em poses al davant un tipus vestit amb un polo i un jersei lligat al coll, repentinat amb una clenxa, el foto ràpidament al sac de les dretes que és masturben amb visites papals!!

  

El circ.

Oh! Que bonic és el “Cirque du Soleil”, tot un espectacle! Amb aquelles llums, aquells colors, aquelles músiques, aquells números... tot plegat creant un món increïblement màgic. Hi ha tanta màgia sota aquella carpa que et desapareixen un bon grapat d’euros de la butxaca i ni t’adones.

 

Un acròbata en mig de les rambles és un matat però en canvi si realitza la mateixa acrobàcia sota aquella carpa tot canvia, llavors és un artista. Serà que ens agrada per què ho hem pagat, serà que ens agrada que ens ho donin tot passat pel “turmix” i sense grumolls o pot ser és que hem arribat al punt que el que importa ja no és el contingut sinó el continent.

Que els circs són molt necessaris en una societat ja ho sabien els romans. La prova de que són molt efectius la tenim només mirant la quantitat de circs que ens envolten. Tenim els circs pròpiament dits, el circ de la fórmula 1, el circ de les motos, el tennis i demés esports, tenim el circ de les modes, el circ del “Sálvame”, la “Noria” i companyia, el circ de les noves tecnologies, el circ dels videojocs per als més petits... tot un munt de circs amb l’objectiu de distreure la població, immobilitzar-la i inutilitzar el seu cervell, fent-la mirar cap un altre costat mentre dirigents, mandataris i senyors Bilderbergs la van foten cada dia més grossa.

Però clar que si parlem de circs, no puc deixar passar el que més gent distreu i el que més butxaques escura a casa nostra, el futbol. Patètic. Hores i hores de televisió, pàgines i pàgines de diaris parlant tota la setmana del mateix, tres dies abans d’un partit ja estan especulant sobre el que passarà i tres dies després encara estan analitzant el que va passar. D’un partit que dura noranta minuts treuen petroli per una setmana sencera. Que si en Messi és va tirar un pet el dilluns, que si en Cristiano s’ha fet una burilla el dimarts, que si en Piqué avui a sucat... no importa una merda el que sigui, però s’ha de parlar de futbol tota la setmana si o si. Mentre la gent parli de futbol, no parlarà d’una altra cosa, com de l’Institut Català de Salut i els seus afers.

Tenint en compte que el futbol mou tants milions i que un clàssic Barça - Madrid quintuplica aquest moviment de diners. Tenint en compte que no hi ha gaires negocis que puguin moure tants de milions en mig d’una crisi com aquesta i tenint en compte la quantitat de merda que es vol tapar en aquest país. És ser massa conspiranoic pensar que no és casualitat que en els últims dotze mesos s’hagin jugat dotze clàssics? Si és manipulen mitjans, dades econòmiques i tot tipus de qüestions, de veritat no creieu que és pot manipular una competició esportiva?

M’agradaria continuar parlant dels sous dels jugadors i el perquè un futbolista pot cobrar tants de milions per fer pràcticament el mateix que fan molts nens a l’hora del pati però comença el partit i us he de deixar...  

   

El banc.

Just davant el portal de casa hi ha un banc que em te molt preocupat. El van pintar no fa gaire però l’òxid de les potes, que són de ferro, ha reduït molt el gruix d’aquestes. És un carrer molt cèntric i vulguis o no, amb tanta concurrència sempre hi ha algú assegut. Hi seu gent de tota mena però de tots ells, els que més em fan patir, són aquestes persones grans que s’aturen per fer la parada de rigor requerida per l’edat. Són els més vulnerables i si cedeixen les potes del banc, aquests rebran de valent.
 

Sempre que veig algú assentat en aquest banc, sigui jove o sigui gran, l’adverteixo que malgrat l’aparença, el banc està podrit sota la pintura i que no és gens segur estar-s’hi. La majoria de les vegades m’ignoren o em prenen per boig, i per molt que insisteixi, marxo per on he vingut i deixo de mirar per no veure la patacada. Sovint passo per l’ajuntament per advertir-los que el banc està podrit i probablement algú acabarà prenent mal però sempre em diuen el mateix, que amb l’escassa recaptació d’aquest any, l’únic que poden fer amb el banc és sanejar-lo, donar-hi una capa de pintura i apa. Que les coses amb això de la crisi estan molt malament, i que no tenen ni per pagar la grua, retirar-lo i portar-lo a la deixalleria.
 

Al final, vaig decidir plantar-me dia i nit davant del banc, amb una pancarta per advertir a la gent del perill que suposa usar-lo. A la pancarta s’hi podia llegir: “Atenció, banc perillós amb risc de desplomar-se!!!” i així he acabat, escrivint aquestes últimes línies des de la comissaria, detingut per indignat!!
 

Mesos després d’escriure aquesta parida, Bankia va caure i molta gent va prendre mal.

            

Caldo de revolució.

Procuro anar sempre a l’última, m’esforço per seguir aferrissadament les modes i intento ser super-fashion, el problema és que sóc molt lent i vaig tard, per això encara tinc un telèfon que fa ring ring, una cafetera que fa xup xup, un jersei ple de boletes i una cuina de gas butà. Però les modes van i venen, tornen i se’n van, i ho fan tan de pressa que, quan encara no he entès això de la fundació del Bulli i aquests menjars tan estranys que necessiten tres línies d’una carta per descriure’t una oliva, resulta que tornen els caldos. I per caldos, colors. N’hi ha per a tots els gustos, però des de la cuina del cau us vull proposar una recepta molt casolana...

Ingredients (depenent sempre dels “mercats”)  

• Cua i jarret de vedella desnonada.
• Un braó de xai aturat.
• Espatlla d’estudiant estomacada.
• Un xoriç Millet, Camps o Urdangarín.
• Un os de cabrit, tros de cabró o peu de ministre.
• Uns ous ridículs.
• Un retall de verdura sanitària.
• Una branca d’educació esquinçada.
• Una botifarró de justícia suprema.
• Deu porres, un nap, una xirivia i de porros ni un.
• Una pastanaga de reforma (a gust del comensal o patronal).

Posem tots aquests ingredients en una olla a pressió, afegim un bon pessic d’indignació, un raig de futur negre avinagrat i força sal a la ferida. Tanquem l’olla, la posem al foc i deixem coure lentament. Un cop arrencat el bull i el xiulet de l’olla ja comenci a xiuxiuejar, ve el pas essencial per obtenir un bon resultat.

Apugem el foc a tota castanya!!! i ja posats, també apujarem el gas, la llum, l’aigua, el telèfon, la benzina, els impostos, i tot el que puguem apujar. Amb el foc a tota hòstia i l’olla xiulant com una boja, fotem el camp de la cuina tan ràpid com sigui possible, cames ajudeu-me i fins on arribem. Ah, i no us preocupeu per les quantitats que quan rebenti, de caldo n’hi haurà per tothom!!

Paper de film.

Mentre al món van morint unes 60.000 persones al dia per motius relacionats amb la fam, aquí a Europa llencem cada any a les escombraries l’equivalent a 500.000 camions de menjar. És una dada esgarrifosa que no hauria de deixar indiferent a ningú. Moltes famílies omplen les neveres pel sol fet de què sempre siguin plenes i així poder disposar en tot moment del que els vingui de gust. Saben que molts d’aquests aliments acabaran a les escombraries fets malbé, però per a ells, la gana al món i els aliments que es podreixen a les seves neveres no tenen res a veure. Anar a fer la compra diàriament evita en gran part la floridura dels pebrots, la negror de la carn o la ferum del peix.

Els meus càlculs culinaris són força patètics així que normalment sempre em sobra quelcom del dinar. Temps enrere, ho tapava al mateix plat amb paper d’alumini i ho desava a la nevera amb la intenció de menjar-ho en l’àpat següent. Però l’opacitat del paper feia que aquelles sobres em passessin desapercebudes durant dies fins al punt que quan les descobria ja era massa tard. Quan va aparèixer el paper de film, tot i la ràbia que em feia la seva manipulació i el fet que s’enganxés per tot arreu menys per on el volia enganxar, vaig començar a usar-lo i els resultats van ser molt positius. Si m’havia sobrat quelcom del dinar, només obrir la nevera veia el contingut d’aquell plat i me’l fotia per sopar, o com a molt tard, l’endemà per dinar.

Portem tant de temps embolicant amb paper d’alumini els plats, les empreses, la política, l’economia, el clima i moltes altres qüestions què ara que comencem a destapar-les ens adonem que tot està podrit!!. L’opacitat i l’hermetisme ho acaba podrint tot, des de la nevera de casa fins a les més altes institucions, passant per NOOS.

 

Fem el que fem a partir d’ara i construïm el món que construïm, emboliquem-ho tot amb paper de film si no volem que d’aquí uns anys siguin els nostres descendents els que s’ho trobin tot podrit. La transparència ha de ser un dels grans pilars en aquest camí cap a la utopia.

I ja posats, si substituïm el paper de film per un recipient transparent i reutilitzable, reduirem una mica la dependència del petroli i les nostres deixalles.

               

Atrapat en el temps.

En un petit poble de Pennsylvania, el protagonista de la pel·lícula que posa nom a aquest article es veu obligat a reviure una vegada i una altra el mateix dia de l’any, el “dia de la marmota”. Tot es repeteix excepte la seva percepció que el que li passa a cada moment ja ho ha viscut anteriorment.

L’Octubre del 2001, fent servir com a excusa un atemptat o auto-atemptat, segons d’on es mami la informació, i sembrant la por entre la població amb imatges de Bin Laden, va tenir lloc una guerra contra el terrorisme, o el que és el mateix, la invasió de l’Afganistan.

Dos anys després, la reunió que van mantenir les tres maries, la caca, la merda i la porqueria a les Açores va ser el tret de sortida per a la invasió de l’Iraq. Es va obrir foc a tort i a dret amb l’excusa de trobar unes armes de destrucció massiva que van resultar inexistents. Aquest cop, el dolent era Sadam.

L’any passat es repetia la història en versió millorada. L’objectiu el de sempre, l’or negre, i el torn, el de Líbia. Per sort per als invasors, o per casualitats de la vida, la primavera àrab va esquitxar aquest territori i això va servir d’excusa perfecta. L’alliberació d’un poble indefens i oprimit que es va aixecar en rebel·lió contra un tirà ferotge armat fins a les dents serviria per a que l’ONU donés el vist i plau per al rescat d’aquesta gent, o per a una altra invasió. En aquests moments, si encara no ha passat el mateix a Síria és per què els russos i els xinesos tenen una gran part del pastís d’allà i no la volen repartir.

Ara, la cançó que no para de sonar fa mesos en els principals mitjans de contaminació, canta que a l’Iran ja disposen de la capacitat per crear bombes atòmiques, que si estan a punt de fer-ho, que si ja ho han fet, que si això és un perill per a la humanitat, que si bla, bla, bla... A mi em fa tan poca gràcia que els iranians tinguin la bomba atòmica com qualsevol altre país del mon, incloent-hi els Estats Units.

Però al que anàvem, no us sona la cançoneta. Torna el dia de la marmota!!. Fa pudor a armes de destrucció massives. Torna a fer pudor a petroli, a gas, a reconstrucció, a porció de pastís. Fa pudor a repartiment de democràcia i llibertat per part dels Estats Units i aliats, això si, sempre en nom de Déu o dels Drets Humans, mentre ells aquests drets se’ls passen pel forro dels collons. Fa pudor a Afganistan, a Iraq, a Líbia. La ruleta ja està en marxa, i quan s’atura la ruleta d’un país alliberador, la bola sempre cau en un país productor.

Als Estats Units i aliats, els rebels ni li van ni li venen. Només s’ha de veure com queden aquests països després de la invasió, si abans ho tenien cru, després ho tenen igual o pitjor, però sense cru. L’únic motiu que farà que es moguin, serà que aquests rebels prometin una porció de pastís més gran que la que ofereix el dictador de torn, i sinó, doncs ja s’ho faran com passa en centenars de conflictes armats que hi ha arreu, sense anar més lluny, just al costat, a Bahrain.

El més trist de tot això és que milions de ciutadans siguin capaços de sortir al carrer arreu del món amb el crit de “No a la guerra” i al mateix temps una gran part d’ells tinguin els seus diners dipositats en els mateixos bancs que financen aquestes guerres, o que xuclen de la reconstrucció posterior.

 

 

Una familia estupenda.

 

Cansat de sentir a més d’un polític dient que en la situació actual hem d’actuar tots plegats com si fóssim una gran família, “l’Estat”, he acabat per intentar imaginar-me aquesta família per un moment...

El pare, “el Banc”. Ha deixat la mare i ha fotut el camp amb la seva amant, “la Gran Corporació”. S’han instal·lat en un indret idíl·lic, tot un paradís fiscal, i estan tot el dia de festa jugant-se els diners al Gran Casino, “la Borsa”, sense perdre un duro això si. Ja se sap que en el joc la banca sempre guanya. Així que el molt cabró s’està folrant amb la situació i a casa només hi envia unes engrunes per a la manutenció.

La mare, “la Política”, tot i no disposar dels mateixos diners que quan era casada, no vol deixar de cap de les maneres de portar el tren de vida que portava abans de la separació. No deixa de viure envoltada de luxes, tampoc deixa les reunions de bridge. No ha acomiadat al servei domèstic, ni al xofer, ni al massatgista ni al jardiner. En comptes d’això, aconsellada per una cosina que te a Alemanya, ha decidit retallar en tot el que suposi benestar per a l’àvia i els tres fills, l’un funcionari, l’altre aturat, i el petit, empresari a punt de fer fallida.

De moment a casa només mana la mare i l’únic que poden decidir els tres fills i l’àvia és amb quina ma volen que la mare els hi clavi la bufetada, si amb la dreta o amb l’esquerra. Aquests, farts de la situació i molt indignats, no paren de manifestar-se per el menjador de casa en contra de la mare, el pare i la puta de l’amant, i amb l’experiència de l’àvia i les ganes de treballar dels fills, ja es comencen a organitzar pel seu compte.

El servei domèstic, el massatgista i el xofer, triats sempre a dit per la mare, representen tots els alts càrrecs, assessors, adjudicataris d’obra i tota la varietat possible que pot haver-hi de endollats. El que no acabo de entendre ni veure clar és que hi pinta el jardiner en tot això i per quin motiu el continua mantenint la mare, tenint en compte que aquesta família viu en un pis, sense terrassa ni jardí.

Calla, calla, ja ho tinc! El jardiner deu ser la monarquia, quins collons! 
 

Tecnogràcia

Quan era més jove, en aquells temps en que per a mi el món s’havia d’acabar cada cap de setmana, em vaig treballar un exercici mental a base de meditacions amanides amb substàncies psicotròpiques. Aquest em permetia transformar una mala noticia entrant, en un riure sortint, aplicant en mig del procés una gràcia tècnica.

Feia temps que no usava aquesta tècnica, ja que amb els anys s’aguanten millor els cops baixos, però tal com està la situació i degut a la quantitat de trompades que vénen, he decidit tornar-la a posar en pràctica.

Ara, cada vegada que m’assabento que un tecnòcrata ha agafat les regnes d’un país, em poso a riure. Si a sobre m’arriba a les olleres que tots aquests tecnòcrates estan relacionats d’alguna manera amb els noms de “Goldman Sachs” o “Lehman Brothers”, llavors ja em pixo de riure. Però per acabar-ho de rematar, si abans de tot això he mirat el documental “Inside Job”, es que em descollono!!!

Per molt que rigui penso que si no espavilem, qualsevol dia ens aixecarem, mirarem cap al cel, i trobarem les cares de Papademos, Monti, Luis de Guindos i altres, esculpides a la muntanya de Montserrat. Això si, a la cara de Luis de Guindos li posaran una careta de Rajoy.

“Si follar cada quatre anys, es pot dir que és no tenir vida sexual, votar cada quatre anys, tampoc és vida democràtica”. Si votant cada quatre anys, tinc la sensació de viure sota una dictadura encoberta, el dia que ho treguin ja podem arriar veles... 

          

El hàmster

Em trobava al menjador de casa perseguint un ratolí que s’havia colat quan de sobte, va fer mitja volta i va començar a córrer cap a mi. Abans no vaig reaccionar, el mal parit ja s’havia colat dins els meus pantalons i jo vaig començar a sacsejar la cama com un posseït, fins que el pobre va sortir disparat. Des d’aquell dia, degut a l’angoixa que em va provocar el notar al ratolí pujant cama amunt, pateixo musofòbia o el que és el mateix, pànic als ratolins.

Passat un temps d’aquell incident i seguint el consell de que la millor manera de superar una por és afrontar-la, vaig decidir comprar un hàmster per fer teràpia. Després d’uns dies, tot i tenir menjar abundant i un recó ple de cotó on dormir, semblava deprimit. Es sabia presoner però jo encara no havia superat prou la fòbia com per deixar-lo córrer per casa, així que vaig comprar-li un roda d’aquelles que se’ls hi posen dins la gàbia per tal que es distragués i s’animés una mica. No havien passat ni cinc minuts des de la instal·lació, que el hàmster ja era dins la roda corrent com una llebre amb una cara de felicitat que no us la podeu ni imaginar. Mentre el hàmster no feia altra cosa que córrer i córrer fent girar la roda a tota velocitat, vaig pensar que si muntava una petita dinamo i l’enganxava a la roda, obtindria l’energia suficient per fer anar un petit llum d’aquests que es subjecten als llibres amb un clip.

Tot i que ja estic curat i que el hàmster te la porta oberta per si vol sortir, aquí estem, el hàmster corrent sense parar dins la roda, feliç sense anar enlloc, sentint-se lliure, ignorant que per més que corri seguirà dins la garjola mentre jo aprofito la seva energia sense que li sàpiga greu.

Ara em torna al cap una noticia de fa uns mesos, la “Inauguració del nou centre comercial “Arenas” a Barcelona”. Curiosament, una roda com la que té el meu hàmster però disposada horitzontalment, on es formen cues i cues de persones per entrar a córrer i no anar enlloc, fent rodar la roda a tota velocitat, sentint-se feliços, sentint-se lliures, cremant tota la seva energia, mentre algú, una mica més llest, l’aprofitarà!!

 

 

La cua del cau.

Benvinguts a la cua del cau!!

Amb aquestes paraules m’estreno en aquest món dels “blocs”. Estic una mica nerviós però existeix la possibilitat de no tenir cap visita al bloc, i això em tranquil·litza bastant. Sembla estrany i contradictori però no ho és tant. Vindria ser una cosa com ara voler estrenar una obra de teatre i alhora desitjar que ningú assistís a la funció, però posaré un altre exemple per que s’entengui una mica millor, seria com cagar en mig del camp. Saps que et quedaràs molt a gust, però podria passar que et veiés algú i si això passa llavors et talles i no et surt.

De la mateixa manera que quan tinc la panxa plena faig com tothom, anar al lavabo i evacuar, quan tinc el cap ple, escric alguna cosa per no patir un empatx. Fins ara practicava les dues coses en la intimitat, però aquesta vegada és com si un mal de panxa m’hagués sorprès perdut en mig de la muntanya sense cap més remei que descarregar a la intempèrie. D’aquí surt aquest bloc, a vegades dur, a vegades tou, unes vegades més fosc, altres més clar i de tant en tant, una petita diarrea mental. En resum, la cua del cau és una gran cagada però també una necessitat vital.

No se si aquest bloc farà riure o plorar, si farà gràcia o pena, si us alegrarà el dia o us el fotrà enlaire, si us afectarà d’alguna manera o simplement, us deixarà indiferents. Però si pogués triar una causa que provocar, sens dubte seria la de fer reflexionar.