Marcant diferències.

Si anéssim a la selva i ens trobéssim amb un grup de micos, uns saltant per els arbres, uns menjant, altres gratant-se entre ells i uns altres, normalment mascles, pelant-se-la, malgrat les seves diferències, nosaltres veuríem un grup de micos. De la mateixa manera, si fossin els micos els que vinguessin a la ciutat, veurien un grup d’humans, uns caminant, altres en cotxe, altres menjant i algú pelant-se-la, però per ells, seria tan sols un grup d’humans. Quantes vegades em dit els occidentals que veiem a tots els xinesos iguals? I això que es suposa que som més llestos que els micos.

No se que és el que ens empaita a voler ser diferents, autèntics o especials, però a l’únic lloc que ens porta és a ser cada vegada més iguals. Que si un és deixa “rastes” per ser més autèntic, que si un vesteix segons amb quina marca per que és especial, que si un es “tuneja” el cotxe perquè te molta personalitat, etc. però malgrat els esforços per voler marcar diferències, si passegem el mico per un concert de “reggae”, per “Es Blanc”, o per una discoteca de polígon, seguirà veient només humans.      

Amb els cafès això de voler marcar diferències és exagerat, fins i tot diria que malaltís. Són increïbles les combinacions que es poden arribar a fer amb tan sols tres productes. Ja ningú demana un cafè, massa senzill per algú que és especial, té els seus gustos, i ho ha de fer saber. Si us plau: “un cafè llarg, un cafè llarg en got de tallat, un tallat curt de cafè, un tallat en tassa, un tallat descafeïnat de sobre, o de màquina, un tallat llarg de cafè, si us plau, amb la llet natural, amb la llet bullint, un cafè amb llet en got, ah, i amb dos sucres, o no, millor amb sacarina... que podria ser un cafè amb llet, en got, descafeïnat de màquina, curt de cafè, amb la llet desnatada, ni calenta ni freda, sacarina i una mica d’escuma?” I així podria seguir fins a omplir deu pàgines perquè difícilment en una taula de vint comensals és repeteix algun cafè. Tots tan diferents, formant part tots plegats del col·lectiu de gent que demana un cafè diferent.

De l’estudi que he realitzat amb els cafès, en trauré les següents conclusions. Primera, que no cal que ens esforcem a marcar diferències perquè tots serem humans si ens ve a visitar el mico. Segona, que si tenim la necessitat de ser diferents no cal esforçar-s’hi per ser-ho, només cal sentir-se diferent. I tercera, que si no en tenim prou en sentir-ho i necessitem fer-ho saber, el més pràctic és no fer res, d’aquesta manera, mentre tothom intenti marcar diferències t’acabaràs quedant sol com un mussol sent tu el que marca la diferència. Això si, igual que tots a ulls del mico.

Ja m’han dit que això d’etiquetar fa lleig, per això el que faig és col·lectivitzar, de tal manera que si em poses al davant un tipus vestit amb un polo i un jersei lligat al coll, repentinat amb una clenxa, el foto ràpidament al sac de les dretes que és masturben amb visites papals!!