El banc.

Just davant el portal de casa hi ha un banc que em te molt preocupat. El van pintar no fa gaire però l’òxid de les potes, que són de ferro, ha reduït molt el gruix d’aquestes. És un carrer molt cèntric i vulguis o no, amb tanta concurrència sempre hi ha algú assegut. Hi seu gent de tota mena però de tots ells, els que més em fan patir, són aquestes persones grans que s’aturen per fer la parada de rigor requerida per l’edat. Són els més vulnerables i si cedeixen les potes del banc, aquests rebran de valent.
 

Sempre que veig algú assentat en aquest banc, sigui jove o sigui gran, l’adverteixo que malgrat l’aparença, el banc està podrit sota la pintura i que no és gens segur estar-s’hi. La majoria de les vegades m’ignoren o em prenen per boig, i per molt que insisteixi, marxo per on he vingut i deixo de mirar per no veure la patacada. Sovint passo per l’ajuntament per advertir-los que el banc està podrit i probablement algú acabarà prenent mal però sempre em diuen el mateix, que amb l’escassa recaptació d’aquest any, l’únic que poden fer amb el banc és sanejar-lo, donar-hi una capa de pintura i apa. Que les coses amb això de la crisi estan molt malament, i que no tenen ni per pagar la grua, retirar-lo i portar-lo a la deixalleria.
 

Al final, vaig decidir plantar-me dia i nit davant del banc, amb una pancarta per advertir a la gent del perill que suposa usar-lo. A la pancarta s’hi podia llegir: “Atenció, banc perillós amb risc de desplomar-se!!!” i així he acabat, escrivint aquestes últimes línies des de la comissaria, detingut per indignat!!
 

Mesos després d’escriure aquesta parida, Bankia va caure i molta gent va prendre mal.