Atrapat en el temps.

En un petit poble de Pennsylvania, el protagonista de la pel·lícula que posa nom a aquest article es veu obligat a reviure una vegada i una altra el mateix dia de l’any, el “dia de la marmota”. Tot es repeteix excepte la seva percepció que el que li passa a cada moment ja ho ha viscut anteriorment.

L’Octubre del 2001, fent servir com a excusa un atemptat o auto-atemptat, segons d’on es mami la informació, i sembrant la por entre la població amb imatges de Bin Laden, va tenir lloc una guerra contra el terrorisme, o el que és el mateix, la invasió de l’Afganistan.

Dos anys després, la reunió que van mantenir les tres maries, la caca, la merda i la porqueria a les Açores va ser el tret de sortida per a la invasió de l’Iraq. Es va obrir foc a tort i a dret amb l’excusa de trobar unes armes de destrucció massiva que van resultar inexistents. Aquest cop, el dolent era Sadam.

L’any passat es repetia la història en versió millorada. L’objectiu el de sempre, l’or negre, i el torn, el de Líbia. Per sort per als invasors, o per casualitats de la vida, la primavera àrab va esquitxar aquest territori i això va servir d’excusa perfecta. L’alliberació d’un poble indefens i oprimit que es va aixecar en rebel·lió contra un tirà ferotge armat fins a les dents serviria per a que l’ONU donés el vist i plau per al rescat d’aquesta gent, o per a una altra invasió. En aquests moments, si encara no ha passat el mateix a Síria és per què els russos i els xinesos tenen una gran part del pastís d’allà i no la volen repartir.

Ara, la cançó que no para de sonar fa mesos en els principals mitjans de contaminació, canta que a l’Iran ja disposen de la capacitat per crear bombes atòmiques, que si estan a punt de fer-ho, que si ja ho han fet, que si això és un perill per a la humanitat, que si bla, bla, bla... A mi em fa tan poca gràcia que els iranians tinguin la bomba atòmica com qualsevol altre país del mon, incloent-hi els Estats Units.

Però al que anàvem, no us sona la cançoneta. Torna el dia de la marmota!!. Fa pudor a armes de destrucció massives. Torna a fer pudor a petroli, a gas, a reconstrucció, a porció de pastís. Fa pudor a repartiment de democràcia i llibertat per part dels Estats Units i aliats, això si, sempre en nom de Déu o dels Drets Humans, mentre ells aquests drets se’ls passen pel forro dels collons. Fa pudor a Afganistan, a Iraq, a Líbia. La ruleta ja està en marxa, i quan s’atura la ruleta d’un país alliberador, la bola sempre cau en un país productor.

Als Estats Units i aliats, els rebels ni li van ni li venen. Només s’ha de veure com queden aquests països després de la invasió, si abans ho tenien cru, després ho tenen igual o pitjor, però sense cru. L’únic motiu que farà que es moguin, serà que aquests rebels prometin una porció de pastís més gran que la que ofereix el dictador de torn, i sinó, doncs ja s’ho faran com passa en centenars de conflictes armats que hi ha arreu, sense anar més lluny, just al costat, a Bahrain.

El més trist de tot això és que milions de ciutadans siguin capaços de sortir al carrer arreu del món amb el crit de “No a la guerra” i al mateix temps una gran part d’ells tinguin els seus diners dipositats en els mateixos bancs que financen aquestes guerres, o que xuclen de la reconstrucció posterior.