El Gran Dictat



A tres paraules de 19.755 euros... passem al quart nivell...  per 150 euros cada paraula...

Orotx... (O... Què?)... Orotx... individu d’un poble tungús que viu a la riba esquerra de l’Amur, en la zona costanera enfront de l’illa de Sakhalin (Sibèria)... Collons gran! No sabeu lo tranquil que dormiré avui amb aquest nou coneixement adquirit. De fet aquesta la sabia, però pensava que eren els que vivien a la riba dreta del mateix riu. Imagina’t trobar-te un Orotx i no saber d’on dimonis ha sortit. Bé, doncs ara ja ho sabeu, gràcies a “la teva”, o “la vostra”, o “la seva”... bé, la del Govern, per què ens entenguem. Clar que molt millor aprendre paraules amb un programa educatiu com “El Gran Dictat”, que no amb el Matalloros aquell i companyia, que del “japuta, zorra y querella” no passen.

Com a mínim l’Oscar Dalmau (que té una veu tan peculiar i una pronunciació tan perfecte que, o t’agrada molt, o et resulta odiós), dicta les paraules d’una a una. Us en recordeu dels dictats del col·legi? La hòstia! Al meu cole, la “senyoreta” Fina ens feia treure fum del boli i quan acabava el dictat, et fotien un mal els dits que no podies ni obrir l’estoig!! Quina “Dictadora” la Fina!!

Però aquests dictats són inofensius, un perquè tens l’opció de no posar la tele, i l’altre, perquè forma part d’un passat que no tornarà. Ara bé, hi ha un dictat que no ens el traurem de sobre fins que siguem ben morts, un dictat que em puteja, us puteja i ens putejarà per la resta de les nostres vides. Un dictat que amargarà la nostra existència i la dels que us segueixen fins a la fi i més enllà. És “El Gran Puto Dictat”, aquest que dicta el FMI (Fons Monetari Internacional), amb la “maldita senyu” Christine Lagarde com a directora gerent i tots els seus assessors, com els “senyors Bilderberg” i companyia, i els seus deixebles com el BCE i companyia.

Si, si, fins al final de les nostres vides... sempre i quan no ho volguem canviar...

(r)EVOLUCIÓ.

Bomba de raïm



També anomenada bomba de dispersió, és una bomba que en esclatar allibera més d’un centenar de petites bombes de tipus diferents, l’efecte de les quals en multiplica l’eficàcia destructora.

Com una bomba deixo caure una pregunta sobre el teu cap... “T’agrada el món en el que vius?” i probablement, feta així la pregunta i responent a la primera sense pensar-hi la resposta sigui si, es clar que si... però, i si aquesta mateixa pregunta la faig esclatar com una bomba de raïm dins del teu cap?

T’agrada viure en un món en el que la gent mor de fam, i no per què no hi hagi prou menjar, sinó perquè hi ha una part d’aquest món que el prefereix llençar? T’agrada un món en el que la hipocresia pugui arribar tan lluny com per concedir el Nobel de la Pau a la Unió Europea, que ocupa el tercer lloc en el rànquing de venta d’armament al món? T’agrada aquest món en que els països que tenen recursos són els pobres, mentre que els explotadors d’aquests s’han fet rics? T’agrada aquest món on la privatització s’adopta com la solució, on les persones passen de ser membres d’una societat, a ser mers clients? T’agrada formar part d’un sistema en que una persona pugui arribar a tenir milionàries propietats, mentre una altra es tira des d’un balcó per què li prenen el poc que li queda? No et treu una mica de polleguera aquest Robin Hoodisme modern en que els rics roben als pobres només per fer-se més rics? No estàs una mica cansat de sentir que anem cap a la igualtat de gènere, i tot seguit veus el nombre de mascles a les reunions de polítics, empresaris i caps de secta? No et calenta les neurones sentir, dia si dia també, que vivim una eterna crisi financera quan es tracta de l’estafa més ben orquestrada fins al moment a nivell mundial?

Seguiu aquí? Us comenceu a sentir una mica mésquedescentrats? Va, aguanteu una miqueta més...

Pot ser et molesta, ni que sigui una mica, que a 3144km de casa teva es matin a trets els habitants d’una mateixa població? Què mentre uns països fan negoci venent armes a la meitat d’aquesta població, altres països facin el mateix amb l’altra meitat? o dit més clar, et preocupa que es provoquin guerres pel sol fet de vendre els estocs d’armes acumulats?...

No us incomoda gens que el Pol Nord s’estigui fonent a un ritme escandalós, i mentre s’organitzen inútils cimeres per lluitar contra el canvi climàtic, on justament els països més contaminants son els que no firmen cap acord, hi ha països desitjosos de que aquest procés de desglaç s’acceleri per què ja s’han repartit el petroli que s’amaga sota l’Àrtic? o per què ja es preparen per cobrar els peatges de les noves rutes marítimes que s’obriran pel nord una vegada fós aquest? No et molesta ni et posa una mica de mala llet la corrupció i la impunitat dels corruptes? T’agrada viure en aquest món on la justícia no és independent del poder? castigant al que en roba un per necessitat, deixant volar al que en roba un milió per cobdícia? No us preocupa que la política s’hagi distanciat tant de la seva funció inicial? passant de servir al poble a servir-se d’ell i usar-lo sense escrúpols? No us preocupa que aquests polítics que ens haurien de servir, estiguin a les ordres dels bancs, multinacionals, grans corporacions, en definitiva, que aquesta política estigui segrestada per els poders fàctics? T’agrada un món en que s’usa la paraula democràcia per vendre la dictadura d’un sistema?... podria seguir i seguir amb mil i una preguntes més, però ja està bé de raïm per avui!!

Per descomptat que en aquest mateix món, hi ha moltes coses bones, moltíssimes! i que valen molt la pena, i que el bombardeig de preguntes podia haver estat enfocat molt diferent i positivament, però aquestes coses bones, millor gaudir-les i comentar-les amb veu baixa, no sigui que ens descobreixin i ens les acabin prenent també!!!

 

Traca final



Què seria d’uns focs d’artifici sense una traca final? D’això els blanencs per sort o per desgràcia en sabem una estona llarga. Doncs això, no serien res, una merda punxada en un pal. Poden durar 24, 25, 26 o no se quants minuts però l’únic que importa és aquell despilfarrament de pólvora que es concentra en els últims minuts, un soroll tan espeterrant que dona la sensació que quan acabi haurà desaparegut fins i tot Sa Palomera, o millor encara, s’haurà iniciat la revolució!...

Divendres nit, sonen les campanes de l’església que hi ha prop de casa, toquen quarts de dues. Un llum, una llibreta, un bolígraf i un buit silenciós en el que m’hi trobo a gust nedant. Aquest és l’últim article que publicaré, dividit en no se quants, 2, 5, 10 o 500, serà l’última cagada allà mig de bosc, l’última a l’aire lliure. Una traca d’articles, tan se val, el que surti d’aquí fins la matinada... Un cop hagi acabat i amb el cul ben eixugat, tancaré el llum, tornaré on era abans del blog, burjant dins del meu cap, sense sortir de la caverna i deixant de mostrar la cua d’aquest cau. Perquè? Doncs perquè ningú mereix obrir la finestra de l’ordinador i trobar-se de sobte la pudor d’aquestes diarrees mentals tant personals. Així que,  ja sigui aquí en els fulls d’aquesta llibreta, o allà, a la tassa del vàter del meu ordinador, el pudent disc dur, els escrits quedaran i seguiran fent la seva funció inicial, teràpia personal.

Durant anys, m’ha acompanyat sense treva la visió d’un tren marxant a tota velocitat cap a un sòlid mur de ciment. Un tren amb els vagons a revessar, plens de gent. Un tren en constant i vertiginosa acceleració on, en el seu interior i com carbó abocat en una caldera, hi ha abocada tota una societat. Tot ràpid, tot caduc, ho vull per ahir, demà ja és tard, sense treva, sense temps, sense pensar, sense parades, sense estacions, corrents, corrents, no paris, mou-te... para, para, si us plau, que jo em marejo!!!. Unes vertiginoses arcades em venen al descobrir el meu ineficaç poder alhora d’aturar aquest tren, no arribo a prémer el botó del fre, i el tren, ple de familiars, amics i estimats, coneguts i saludats, va directe cap al mur. Au va! saltem tots a una!! Més val unes quantes esgarrapades que no una forta, dolorosa i última patacada!! No sé on anirem després, i no sé que farem, però fem el que fem, anem-hi junts i caminant, prou de trens, prou d’altes velocitats. Per sort, tot això tan sols és una visió, molt allunyada segurament de la meravellosa i fantàstica realitat en la que vivim. 

Resumint i per entendre’ns, que encara no em tingut temps de conèixer el funcionament del “aifont cinc” que ja ha arribat el ”aifont set”. Però, on anem tan de pressa? Córrer i córrer? amb quin objectiu? Si tothom coneix abans de començar la cursa el seu destí final, la meta de qualsevol vida, a que ve tanta pressa? On carai aneu? Baixem i parem ni que sigui per uns instants, la famosa roda de hàmster, no tenim res a perdre i penso, que si molt a guanyar.  

 

Aquesta traca d’articles finals serà llarga, no com la dels focs de la festa major. Articles pesats i feixucs, i com no pot ser d’una altra manera, tampoc originals, ja que és tracta com en tots els altres publicats o reservats, d’excrements resultants d’una digestió de batuts presos a base de lectures, documentals, lletres de cançons i informacions que he anat cercant d’ençà que em vaig iniciar en això de la navegació contracorrent. Un article edificat sobre un munt de formigó i construït durant més de vint anys a base d’escoltar veus crítiques amb un sistema que va néixer deficient i que ha derivat, com advertien totes aquelles veus, en una perversitat inhumana incontrolable.

Continuarà...