Escoltant
Sònia Fernández, llicenciada en física i una gran divulgadora de
la ciència, en una xerrada sobre física quàntica, diu que tota la
matèria està formada per àtoms, fins aquí, res de nou, fins i tot
els sense estudis hi podem arribar. Seguint la xerrada li sento dir
que si agafem el nucli d’un àtom de la mida d’una pilota de golf
i el posem en mig del Camp Nou, els electrons que envolten aquest
nucli, serien de la mida del cap d’una agulla i estarien donant
voltes al voltant d’aquest nucli tan lluny com aproximadament
l’última graderia del camp. La resta de l’espai d’aquest àtom,
estaria buida. Tanqueu els ulls i visualitzeu-ho. Acollonant!!.
O
sigui que ara mateix, mentre escric aquestes línies, estic segut en
una cadira que materialment està pràcticament buida. Mirat així,
estic assentat sobre res, o quasi bé res. Però és clar, jo també
sóc matèria i estic format per àtoms. Conclusió, jo tampoc sóc
res, i per tant, si res seu sobre res doncs no passa res, i per
aquest motiu no caic de la cadira.
M’esgarrifo
i segueixo escoltant que si agaféssim tota la humanitat i
l’esclaféssim molt, molt, molt, ajuntant totes les partícules
atòmiques, fent desaparèixer tot l’espai buit dels seus àtoms la
podríem comprimir fins a la mida d’uns quants, no gaires,
terrossos de sucre. Això deixa sense paraules als que pensen que
convindria un decreixement demogràfic a la Terra, n’hi hauria prou
fent-nos passar un per un pel mig d’una premsa. I va acabant la
xerrada dient que s’estan portant a terme experiments que demostren
que és l’observador el que crea la realitat, de tal manera que si
no hi ha un observador, no hi ha realitat que valgui.
Enmig de l’Atlàntic i per qüestions de feina m’he trobat fent guàrdia a coberta en una nit de lluna nova. Una d’aquestes nits en què l’absència de la lluna et permet veure la cúpula celest en la seva màxima esplendor. Allà he sentit el que és no ser res. Aquesta experiència deixa molt clar a qualsevol que la visqui que no som ni pols en mig de l’Univers, i per si això no fos suficient, després d’escoltar la xerrada, a sobre de ser minúsculs, materialment estem buits.
Mentre
els científics es qüestionen i discuteixen sobre si veiem el que
creiem o creiem el que veiem, ressona dins del meu cap la frase més
repetida als passadissos dels tanatoris, “no som res”.
Literalment, no som res. Materialment, encara menys.