Les
companyies de telefonia no deixen d’emprenyar-me. Truquen dia si,
dia també, matí, tarda i nit, nit, tarda i matí. Cada vegada que
truquen em diuen que tenen una oferta collonuda que no puc refusar,
que m’interessa molt moltíssim i més. Em diuen que tinc molts
punts acumulats cosa que encara no se com els puc haver aconseguit
per què els que em coneixen ja saben l’esforç que em suposa per
fer una trucada. Que si no utilitzo aquests punts els acabaré
perdent, que caduquen, que no em preocupi de res que m’envien ara
mateix un telèfon d’última generació que em cagaré a les calces
i que a demés, per si em sembla poc, també em servirà per fer
trucades i enviar missatges, flipa!!! que si podré parlar tots els
minuts que vulgui i ja m’ho pagaràs el 2028, i així moltes més
avantatges que ara mateix no puc recordar de tan fantàstiques que
són!. No se per quin motiu mai em recorden que soc gilipolles i que
estic pagant una de les tarifes més altes d’Europa en
comunicacions, vivint en un dels països amb els sous més baixos.
Jo ja no se com fer-ho per què em deixin d’emprenyar. A vegades dic que només els atendré en català i com que truquen des de Llatinoamèrica per raons d’abaratiment de costos, discutim una mica fins que desisteixen i pengen. A vegades els he fet esperar posant el telèfon al costat de l’equip de música amb tota la discografia de Raimon preparada per anar sonant fins que farts de no entendre ni una puta paraula han penjat. L’última que vaig fer, tant bon punt vaig despenjar i vaig sentir: “-aquí heu de posar la frase del títol, que és massa llarga i no la vull repetir, però ara que m’adono, he acabat escrivint-ne una altra de més llarga però tan se val, ja està fet-” vaig respondre molt amablement amb la seva llengua: “No, el senyor Sergi ha fallesido esta misma manyana” i de moment, us puc assegurar que aquesta és la manera més eficaç que he trobat per reduir la durada de la trucada ja que no em va dir ni “losientoadiósbuenastardes” abans de penjar.
Sigui
com sigui, sempre intento explica’ls-hi que en el moment en que són
ells els que agafen el telèfon per trucar ha ser per què aquesta
oferta tant temptadora que fan els interessa més a ells que a mi, i
en tot cas, si tant m’interessés, que no es preocupin per la meva
felicitat que ja seré jo qui els truqui. Els he demanat mil vegades
i de mil maneres diferents que ho deixin estar, que deixin de trucar,
que no insisteixin i m’esborrin d’una vegada de la llista de
persones a les que volen fer felices, i que estic molt agraït però
que deixin de preocupar-se que quan deixi de ser feliç ja em buscaré
la vida per tornar-ho a ser!!
En un món tecnològicament tan accelerat com caduc, el meu telèfon ja es pot començar a considerar una peça de museu, però en l’obstinat intent d’aplicar una certa coherència entre els fets i els pensaments, després de veure un documental (el podeu veure al vídeo de la setmana) en el que expliquen que l’extracció de Coltan, mineral indispensable per a la fabricació de mòbils està causant grans estralls al Congo, vaig prendre la decisió de no canviar de mòbil fins que la puta “obsolescència programada”, aquesta magnífica idea del segle vint, m’obligui a fer-ho.