Que
aquest matrimoni no funcionaria estava cantat des del mateix dia que
es va formalitzar. Quan una parella pren la decisió de contraure
matrimoni, per alguns el pas més important de la seva vida, per
altres simplement un pas que toca fer i pels demés un pas tan inútil
com el cendrer d’una moto, sigui com sigui, aquest pas ha de ser
ferm i basat única i exclusivament en l’amor i el respecte
recíproc dels conjugues.
No
va ser així en el matrimoni al que em refereixo sinó que més aviat
es va contraure per interessos que no tenien res a veure amb els
sentiments que emanaven dels seus cors. Bastant semblant a un
d’aquells casaments en que un pare escull el marit de la seva filla
sense que aquesta hi tingui ni veu ni vot per tal de treure’n
alguna cosa, així doncs, el final estava escrit.
Varen anar passant els anys i la muller que es sentia retallada en les seves llibertats poc a poc va demanar una mica més d’autonomia i el marit, deixant anar una mica la corretja que la lligava en curt li va concedir una mica de “vidilla”. Semblava que malgrat les diferències abismals entre ambdós podien anar mantenint aquell matrimoni en un fals equilibri, però els instints més foscos d’un marit primitiu rebolcat en atacs de gelosia van anar sortint a la llum tornant a retallar totes i cadascuna de les llibertats dignes de qualsevol persona. La situació fa temps que és insostenible i mentre la muller, retallada de qualsevol llibertat treballa com un burro català, el marit fa el gos gastant-se el sou de la dona en reunions, menjars, copes, puros i alguna que altra escopeta de caça.
I aquí hem arribat, la dona s’ha afartat i amb la força que dona perdre la por ha demanat el divorci, un gran error per part seva haver-lo demanat directament al marit i no a la justícia externa i neutral (si és que existeix!) perquè ja se sap que quan a un marit mentalment primitiu se li demana el divorci, comencen les amenaces i els maltractaments, primer psicològics, després les garrotades i si no intervenen terceres persones probablement acabaria amb una tràgica mort.
Ja
ho cantava Macaco allò que mai una llei va ser tan simple i clara,
aquella d’acció
(espoli fiscal, atac a una llengua, declaracions d’Aguirre, Monago,
Losantos, atac a una població des de mitjans pertanyents al
“carajillo party”, etc.), reacció
(més d’un milió i mig de catalans al carrer demanant la llibertat
d’un poble) i repercussió
(Catalunya Independent?).
La
Independència no és la solució a una crisi de valors d’un
sistema decadent i podrit, no s’endurà el ferum de xoriç, ni
acabarà amb els casos de corrupció política com el cas Palau, el
cas Salut, el cas de les ITV i molts d’altres, ni acabarà tampoc
amb la impunitat dels que ens han estafat, però potser en una
Catalunya independent podrem seguir lluitant i treballant per
importar una “revolució a la islandesa” i deixar d’obeir als
putos mercats passant a escoltar les demandes de les persones.