Amb
aquestes paraules m’estreno en aquest món dels “blocs”. Estic
una mica nerviós però existeix la possibilitat de no tenir cap
visita al bloc, i això em tranquil·litza bastant. Sembla estrany i
contradictori però no ho és tant. Vindria ser una cosa com ara
voler estrenar una obra de teatre i alhora desitjar que ningú
assistís a la funció, però posaré un altre exemple per que
s’entengui una mica millor, seria com cagar en mig del camp. Saps
que et quedaràs molt a gust, però podria passar que et veiés algú
i si això passa llavors et talles i no et surt.
De
la mateixa manera que quan tinc la panxa plena faig com tothom, anar
al lavabo i evacuar, quan tinc el cap ple, escric alguna cosa per no
patir un empatx. Fins ara practicava les dues coses en la intimitat,
però aquesta vegada és com si un mal de panxa m’hagués sorprès
perdut en mig de la muntanya sense cap més remei que descarregar a
la intempèrie. D’aquí surt aquest bloc, a vegades dur, a vegades
tou, unes vegades més fosc, altres més clar i de tant en tant, una
petita diarrea mental. En resum, la cua del cau és una gran cagada
però també una necessitat vital.
No
se si aquest bloc farà riure o plorar, si farà gràcia o pena, si
us alegrarà el dia o us el fotrà enlaire, si us afectarà d’alguna
manera o simplement, us deixarà indiferents. Però si pogués triar
una causa que provocar, sens dubte seria la de fer reflexionar.